Rebem una educació que ens limita. Està a les nostres mans posar-hi remei.

Què sabem del nostre cos? Tenim cura de les nostres emocions? Ens sabem escoltar? Ens coneixem a nosaltres mateixos? Sabem realment quines són les nostres virtuts? Quina és la nostra vocació? Som capaços d’assumir les nostres mancances i treballar sense vergonya per millorar-les o pal.liar-les treballant còmodament amb un bon equip que les cobreixi?

Actualment vivim en la societat de l’èxit social en funció dels diners que es guanyen (i no de l’èxit personal). En la societat de la immediatesa, l’estrés i l’angoixa (i no de la paciència, la serenitat i el benestar). En la societat de la competitivitat (i no de la col.laboració). En una societat industrial i tecnològica (molt allunyada de l’essència i les necessitats de la natura).

Ens eduquen amb la idea que… Hem d’estudiar per a treure bones notes. Hem de treballar per a guanyar diners i trobar un bon càrreg en una bona empresa. Hem de cuidar-nos per donar bona imatge o estar guapos. Hem de tenir una família quan toca. Hem de…  I si ho podem fer tot abans dels 35 anys, en que se suposa que ja s’ha d’estar “col.locadet”, millor. Com si la vida s’acabés aquí i ja tot fos innamovible!!!

Són molts: “hem de…” que ens allunyen de poder parar i de viure conscients des de nosaltres mateixos per esbrinar no el que “hem de…” sinó el que “volem que…”

La vida és per gaudir-la! Ens haurien d’educar perquè volguéssim estudiar per aprendre. Per a voler treballar per a desenvolupar les nostres capacitats. Per a voler cuidar-nos per estar sans, conéixer el nostre cos i sentir-nos bé. Per a voler desenvolupar-nos com a persones i com a grup (sigui familiar, laboral…) i, en definitiva, per a voler tenir la capacitat de decidir realment la vida que volem portar. I a més, hauríem de volem tenir aquesta actitud tota la vida, sabent afrontar les pors i estant oberts al canvi per a reinventar-nos cada dia i que la vida pugui així prendre, amb el pas dels anys, més i més sentit. 

Penso que és urgent canviar l’educació. Rebem una educació on l’objectiu no és el desenvolupament integral de tots els nens. Sinó que, tot i saber que cada individu tenim unes capacitats i habilitats diverses, se’ns educa d’una manera homogènia sobre una selecció d’assignatures i objectius educatius que treballen bàsicament en el terreny racional. Deixant de banda l’hemisferi dret, que és el que ens permet posar-nos en contacte amb les nostres emocions i coneixer-nos millor. La finalitat, és que obtinguem bons resultats acadèmics. Es creu que si els resultats són bons, el nen s’està desenvolupant correctament i que sinó, el nen és ruc o un gandul. I a més, se l’etiqueta com a tal i se li recrimina la seva mala actitud.

Per què ha augmentat tant el fracàs escolar? Per què el dèficit d’atenció s’està extenent com una epidèmia? Per què hi ha tants nens i nenes que pateixen malalties que fins fa poc eren només d’adults (ansietat, obesitat…)? I per què hi ha tants adults que fan camí per la vida però no se senten satisfets del tot?

No sé tots els perquès. Però no puc deixar de veure que és així i preguntar-me’ls buscant possibles respostes.

Els nens que creixen ara estan estimulats segon a segon per un munt d’informació: televisors, cartells publicitaris, ordinadors, maquinetes, ipats, mòvils, càmares… I pretenem que no s’avorreixin a classe quan es continua ensenyant gairebé igual que segles enrera. Amb un model auditiu obsolet on la figura del mestre no ha variat gens amb els anys. Bé, sí que ha canviat! Ara ha perdut l’autoritat!!! Voleu dir que això pot anar bé?

Segurament ho hem fet tan bé com hem pogut. Però cal seguir progressant adequadament. Cal que l’escola trobi la fórmula perquè les tecnologies no siguin una assignatura sinó un mitjà constant per a aprendre.  Cal que el mestre deixi de dictar la lliçó i sigui un guia per a que cada nen o cada grup de nens amb les aptituds similars puguin desenvolupar-les al màxim i dir la seva. Cal que el pensament creatiu i divergent, el que veu diverses respostes a totes les preguntes, es faci un lloc a l’escola. Cal que l’educació física, la música, la plàstica… deixin de ser “les maries”. Cal que es deixi d’ensenyar tot per blocs. I que s’ensenyi a partir de projectes en grup. On les matemàtiques, les ciències, les humanitats, les arts, les tecnologies, el cos i el treball en equip es posin en marxa en comú.

Un nen petit va descobrint per ell mateix el món segons les seves necessitats i interessos. I aprèn a un ritme vertiginós! És després, quan ens posen a tots en el mateix sac i limiten la nostra curiositat, fent-nos estudiar únicament el que es creu que és important per a nosaltres, quan el procés s’espatlla.

Als més afortunats, els anomenats “nens escolars”, els va molt bé. (Potser amb els anys són empresaris, directius o assalariats que poden dir amb orgull on treballen i que han trobat un lloc que encaixa amb ells, els dóna prestigi social i els permet créixer, guanyar diners i viure de conya).

Altres són bons nens, s’esforcen i també se’n surten o es conformen com poden (Segurament, són bons assalariats dins una empresa).

Altres es rebel.len i es perden pel camí.

I també n’hi ha molts que s’adonen que podrien treure molt més profit d’ells mateixos i de la seva vida i que no es conformen fent el que els diuen que han de fer. (Músics, per exemple, que han hagut d’estudiar de valent fora de l’escola i lluitar moltes vegades contra la voluntat de pares benintencionats que els aconsellaven que no es fessin músics perquè malviurien).

Cal que obrim les mires i fem un canvi important des de baix perquè més gent trobi el seu veritable lloc. I serà difícil. Els plans educatius han anat canviant d’un govern a l’altre però l’arrel segueix sent la mateixa. Possiblement cal un canvi radical de govern. O de governants. Aquests haurien de ser les persones amb més vocació i més formació de tota la societat per tenir la visió adient de canvi i progrés. Però aquest seria tema d’un altre article.

Mentre no arriba aquest canvi estructural i pels que ja hem crescut amb aquesta educació antiquada i sentim que no hem desplegat les ales del tot i que no estem traient tot el fruit que podríem de nosaltres mateixos, vull enviar un crit de motivació per  a que hi posem remei. Per a que ens seguim educant i ens reeduquem dels aprenentatges nocius que ens frenen.

Explorar la creativitat i realitzar una activitat artística et fa viure amb tots els sentits en marxa. Quan un està creant, s’està expressant o està realitzant algo estèticament bonic, sent que flueix algo amb sentit dintre seu, se sent viu i connectat al present. Fa que surti a l’exterior material interior. Permet conéixer-se millor. I fa créixer les seves capacitats i la seva autoestima. El motor de tot.

Per això us convido a que si sentiu que falta alguna cosa a la vostra vida, si creieu que encara no heu trobat la vostra vocació o si, simplement, teniu inquietud per conéixer-vos millor i anar més enllà, no cregueu mai que és tard. Busqueu alguna activitat que us faci posar tots els sentits en marxa, que us faci tornar a sentir-vos com  nens i sentir-vos més vius que mai. Si trobeu aquest hobby o teràpia adient i us preneu aquest temps per a vosaltres, potser descobriu coses que us permeten començar a fer canvis a la vostra vida per poder recuperar aquesta sensació en tants moments com us sigui possible.

Tan és que et diguin que estàs sonat, que el teu èxit personal no coincideixi amb el reconexiement extern, que pensis diferent a la majoria, que confessis no conformar-te amb la vida que portes, que et sentis diferent. Tots som diferents! Tots som únics. Tots hauríem de nodrir-nos els uns dels altres sense competir.

Envolta’t de gent que et faci feliç, que et faci treure el millor de tu mateix, que valori les teves virtuts i s’interessi per elles. I que comparteixi les seves quan necessitis pal.liar les teves mancances. Ocupa el teu temps tant com puguis en activitats que et facin obrir tots els teus sentits. I responsabilitza’t de tot el que et passi. Només així podràs canviar el que no t’agradi. Treballa per ser i sentir-te cada dia una persona millor i més plena.

Si tots rebéssim una educació que fomentés aquestes creences, hi hauria molts més Gasols, Messis, Guardioles, Steve Jobs… I potser hi hauria també més gent amb vocacions que podrien fer canviar el món, com fan els Barraquer o va fer Vincenç Ferrer… Amb més gent realitzada i sense limitacions estic segura que el món aniria millor.

6 pensaments a “Rebem una educació que ens limita. Està a les nostres mans posar-hi remei.

  1. M’ha agradat molt llegir això. I no me n’he pogut estar d’escriure!

    Suposo que fa temps algú va dir que si saps molt de matemàtiques ets molt intel·ligent, o si saps molt de llengües també. La intel·ligència és algo tant ampli i abarca tantes coses, que no es pot limitar de cap manera.
    Una persona potser no sap massa d’història, perquè li costa retenir dates o es lia, però en canvi a l’hora d’escoltar a la gent ho fa de debò, escolta i entén, i sap com afrontar els problemes. Qui diu que aquesta persona és menys intel·ligent que la resta?
    Potser un nen/a a l’hora d’educació física cau molt, no córre gaire ràpid, però en canvi a l’hora de fer els treballs és super organitzat i creatiu. Qui diu que aquest sigui menys intel·ligent que un altre?
    Potser un nen/a triga i li costa desenvolupar el llenguatge correctament, però li encanta experimentar i provar coses noves a l’hora de jugar, s’inventa jocs, és imaginatiu, i qui diu que aquest és menys intel·ligent que un altre?

    La societat en la que vivim ens té absolutament empresonats. Ens venen la moto dient que som lliures, però estem lligats absolutament per totes bandes. Perquè no puc tenir 30 anys, no tenir parella i sentir-me bé? Perquè com tu bé has dit, si abans dels 35 (com a màxim!!!!) HEM DE estar quietets i estables laboralment parlant, amb un sou considerable a final de mes i tenir parella i fills, només podré rebaixar el meu estrés i nervis un cop aconseguit tot això. Sinó, resulta que seràs una incompetent o una raresa, i segurament et diran coses com… “quin greu, però tranquila, que ja trobaràs a algú” “i com ho portes?!”.
    Tu ho has dit, des del moment en que naixem, ens posen al cap una sèrie de coses a fer durant els anys que venen. Si no estudies a la universitat, també sembla que no estiguis fent bé les coses. Si deixes d’estudiar per a dedicar-te al que a tu t’agrada, sembla que vagis a contracorrent. Si decideixes deixar-ho tot i córrer a veure món, durant un temps il·limitat, també sembla que vagis a contracorrent.
    Ningú ha de jutjar el que fas o el que deixes de fer! La vida és curta i l’hem de gaudir de la manera que cadascú cregui millor per ell mateix!

    A passar-ho bé! I a descobrir-nos a nosaltres mateixos, a través de hobbies o teràpies.

    Ira, em guardo el teu blog i me l’aniré mirant!

    • Hola Aina! Encantada de coneixér-te. M’ha fet molta il.lusió que t’engresquessis a escriure en relació a l’article sobre l’educació que rebem. Hi ha gent que m’envia comentaris a través de missatges privats. Suposo que per vergonya. Però és molt més ric si podem opinar, i compartir opinions obertament, no? Merci per animar-te!

      Estic absolutament d’acord amb tot el que aportes. He estat remenant el teu blog i he vist que ets educadora infantil. M’encanta el plantejament dels racons que planteges per a aquesta edat. Aquesta etapa escolar, per desgràcia sovint es desprestigia i, com a educadora, tinc claríssim que és importantíssima per als nens. Tots els objectius del treball per racons són interessantíssims i, com tu dius, són una via de treball idoni per a permetre que l’aprenentatge del nen sigui més significatiu. Hi ha una cita que m’encanta: ‎”Cuéntame, y lo olvidaré. Muéstrame, y lo recordaré. Envuélveme, y lo entenderé” (Confucio). Aquest “envuélveme” per equival a “tocar”, “sentir amb tots els sentits”.. Els racons a l’Educació infantil, són l’embrió de l’aprenentatge per projectes que comento a l’article i que es fa en algunes escoles amb èxit a Primària i ESO.
      Treballar en grup i alhora perpetre l’autonomia del nen, englobant disciplines i permetent que el nen descobreixi el món i aprengui per a ell mateix, afavoreix el desenvolupament de les intel.ligència múltiples que proposa el Dr. Howard Gardner i que cites al teu blog. Tot i que des del meu punt de vista, no es tracta tant de desenvolupar la intel.ligència sinó que l’objectiu a llarg termini ha de ser a que l’educació ens permeti desenvolupar-nos de tal manera que ens permeti arribar a saber qui som, a trobar el nostre lloc, el nostre paper a jugar, a aprendre d’una manera vivencial i adonar-nos del nostre propi sentit de vida.e descobrir allò realment autèntic que nosaltres tenim per aportar. Que ens permeti desenvolupar i creure en el nostre valor i despertar un veritable sentiment d’autoestima intern que no ens faci seguir les corrents de moda o “el que toca” sinó el nostre propi criteri. Es tracta de rebre una educació que ens desperti! Que ens faci sentir que som capaços d’aconseguir tot el que ens proposem i d’aportar moltes coses interessants.

      Hi ha un altre autor que m’encanta: Maslow. N’has sentit parlar? És un economista que va aportar moltes coses. Però és molt conegut per la seva famosa piràmide sobre les necessitats humanes. En els pisos d’aquesta piràmide trobem les necessitats fisiològiques, la seguretat, el sentiment d’afiliació, la necessitat de reconeixement i la realització. Tant de bo arribi un dia, aviat, en que l’educació ens porti tots a assolir el nivell d’autorrealització. Que la majoria sentim la necessitat de voler estar en creixement personal constant. En la búsqueda constant de l’exel.lència amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb el que aportem al món.
      Però com tu dius, mentre ens segueixin educant sota un únic prisme i ens facin creure que només hi ha un camí correcte, hi haurà molta gent frustrada, atrapada en els nivells centrals d’aquesta piràmide. Lluitant acomplexats per trobar el seu sentiment de seguretat envers a fora, i atrapats per obtenir constantment el reconeixement extern.
      Cal ensenyar als petits a reinventar-se cada dia. A veure que tots els problemas tenen infinites solucions. A mirar el món d’una manera creativa. A estar desperts al que vingui. A permetre percebre i expressar els sentiments. I la temuda “por”!!! I a saber conviure amb ella perquè no ens paralitzi. I hem d’eliminar la paraula fracàs del vocabulari.

      El meu hobbie principal és la música. Especialment, el cant. I alhora, ha estat sempre la meva medicina i la meva teràpia. M’ha servit per a conéixer-me, per saber apreciar les coses bones i les meves limitacions, per plantejar-me reptes,… I com que a nivell personal m’ha anat tan bé, el treball a través de la veu s’ha convertit també en la meva principal eina professional per ajudar a d’altres persones i guiar-les en el seu propi desenvolupament. És fabulós tot el que m’ha aportat i m’aporta la música com a eina de creixement. I com que m’agrada tant, em desperta constant inquietud per aprendre més i més coses que puc relacionar amb el que faig. Tan de bo tothom pogués professionalitzar algun o diversos dels seus hobbies. Ens han venut que la vida és esforç i sacrifici. I estic d’acord amb que requereix esforç i cal treballar de valent. Sense esforç, no s’aconsegueix res. Però penso que cal intentar que sigui un esforç plaent i gratificant. Intentant que el sacrifici no sigui una constant. No té cap sentit que llevar-se sigui cada dia un sacrifici. La vida és el millor regal que mai ens hauran fet.

      Gràcies per escriure Aina. I per inspirar-me a endreçar algunes idees més. Seguim en contacte a través dels blogs.

      • Ira, sí que ens coneixem, sóc l’Aina, treballo amb la Laia a l’escola on portes a la teva filla!

        Amb més calma després em llegiré la teva resposta!

        • Ostres Aina!!!! Si hem compartit aventures a la wii, corrent i saltant com boges!!! Qué bo!
          A l’anar al llit vaig caure en que potser eres tu perquè tot el contingut del que parles al blog l’havia sentit a les reunions del parvulari i al material de la Noa. I “la panera de tresors” m’era sospitosament familiar… je, je… perquè té un nom que m’encanta. Però vaig pensar que potser s’estava extenent a més escoles.
          Qué bé! Així quan ens veiem podrem comentar la jugada. ;-) M’alegro de tenir-te per aquí. A la nit miraré qué més em dius. Un petó.

  2. Estic molt d’acord amb tu en que l’objectiu a llarg termini ha de ser que l’educació ens permeti desenvolupar-nos de la millor manera per arribar a saber qui som, què volem, què sentim. És així com arribarem a ser feliços i a sentir-nos realitzats.
    Han de canviar moltes coses per a que això passi des del camp de l’educació. Tot evoluciona, i està clar que ara no és com fa 50 anys, però encara queda molta (moltissima) feina per fer.
    Sí que conec qui és Maslow i la seva piràmide. Pel que tinc entès diu que a mida que les necessitats més bàsiques estan cobertes, anem desenvolupant les demés, més elevades.
    Pensant en això, la última necessitat és la realització, no? Només em ve al cap… : COM HO PODEM ACONSEGUIR quan ens donen tan poca llibertat i tan poques eines? Sembla que la societat estigui pensada per a crear robots amb finalitats concretes, curts de mires i obedients. Les coses haurien de ser molt més senzilles, què sents? Per què ho sents? Ho vols? Doncs endavant, lluita per fer allò que a TU t’agrada! Fes-te feliç fent allò que a tu t’agrada i seràs més feliç amb els demés i tindràs més per aportar, perquè ho faràs de cor.
    He visitat la teva pàgina web i he arribat a algun vídeo i realment tens una veu genial. Que bé que t’agradi fer el que fas i que així puguis guiar-te o ajudar-te a tu mateixa i als demés.
    Aniré fent visites al teu blog!

    • Bona nit Aina.
      Vas veure el programa del Punset i el Buenafuente ahir al vespre? Jo m’ho he passat pipa mirant els dos programes que han fet junts. Quin parell! Qué diferents i qué bé que combinen…
      T’ho dic perquè ahir el Punset va dir coses molt interessants i que lliguen amb tot això que venim parlant i que comentes sobre la importància del que sentim.
      Entre altres coses, recordo que va dir que l’educació ha de canviar! Bravo!!!
      I que, com que fins fa poc no s’ha pogut començar a veure què és el que passa dins el nostre cervell, no ens havíem adonat de la importància que tenen les emocions. Va dir que quan ell era professor a la universitat, a la primera classe ja sabia els nens que havien crescut amb molt de carinyo i els que els havien deixat plorar massa a la cuna. Els que no s’havien sentit prou estimats, anaven amb una actitud defensiva. Els altres, en canvi, mostraven una actitud oberta com dient “qué puc aprendre?” “qué pots ensenyar-me?” Va venir a dir que com més carinyo rebem, més intel.ligents ens fem.
      Va donar els resultats d’un estudi esgarrifós que va concloure que un nen riu una mitja de 300 vegades al dia, mentre que un adult, ho fa menys de 20 (i em sembla que tiro alt). És per pensar-s’ho!!!
      Va dir també que l’alegria vital pot estalviar molts fàrmacs. I que fer coses que ens agraden ens allarga la vida.
      Així que potser és difícil canviar l’educació però el que està clar és que cada cop hi ha més veus que denuncien aquesta necessitat.
      I també és esperançador veure que el món empresarial també s’està començant a posar les piles amb el tema emocional i està veient el que provoca les mancances d’aquesta educació. Es fan programes de coaching per directiu, es treballen les habilitats pel treball en equip, es comença a veure la importància de que el personal estigui motivat, d’aprofitar les seves virtuds i la creativitat dels treballadors, d’innovar… I si les empreses, que són les que ho mouen tot, canvien el xip, potser es començaran a moure més coses!
      I mira tv3 mateix! “Bricolatge emocional”, “El convidat”, “Com va la vida?”…
      Està proposant programes amb nous formats molt pròxims a la gent i amb continguts interessantíssims que parlen i mostren valors preciosos i barregen ciència i emoció…
      Sí, és difícil el canvi. Però ja està canviant tot. I aquesta crisi és horrible però estic segura que aquest gran sot serà el revulsiu que acabarà de donar l’empenta necessària per a un gran canvi de mentalitat. Sempre he dit que aquesta crisi no és només econòmica sinó que és, sobretot, una crisi de moral. Provocada pels molts lladres a qui, amb ignorància del que fèiem, hem cedit el poder per fer-ho. Ens hi hem anat ficant solets, seguint les instruccions que ens donaven. Desitjant tenir tot el que ens deien que “havíem de tenir” per sentir-nos bé. Hem estirat tots més el braç que la màniga. La llàstima és que ens ha calgut que la situació ens agafés amb una forta sotregada per les espatlles i ens digués: “eeeeeeeh!!!! Stop!!! Que així no anem bé” .
      Penso que per sortir-ne hauran de canviar moltes coses i que, per tant, quan en sortim, serem moooolt diferents. I el que més esperança em dóna és que cada cop conec més mestres i educadors infantils com tu que, a més de la formació de mestres, s’han format com a psicòlegs, pedagogs, fan postgraus d’art teràpia o treball social, màsters… I això també vol dir que hi ha més consciència. Que la gent veu que necessita més eines per avançar i aportar coses interessants. I sobretot, vol dir que la gent té inquietuds.
      Ah!!! I ara recordo que el Punset també va dir que les xarxes socials són fabuloses. Moltes veus parlant alhora de tot el que vulguin… Poden fer mal. Sí. Però també poden fer mooolt bé.
      Així que… estamos en ello però vull creure que comencem a progressar adequadament ;-)
      Una abraçada Aina.
      P.D: Quines catarsis que m’has provocat!!! :-)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>