Tot està per fer i tot és possible

Petits moments de gran força…
Tres catalans admirables pel seu treball ben fet, la seva passió, el seu entussiasme, la seva entrega… unint els seus valors en un escenari benèfic.

2 pensaments a “Tot està per fer i tot és possible

  1. “GENT NORMAL I PROBLEMES REALS”



    * Desconfiaré sempre de qui no respecti la meva llengua. Perquè, en
fer-ho, demostra que no em respecta a mi, i alhora que no respecta un
bé cultural essencial.

    * Desconfiaré sempre de qui no trobi normal el seu ús institucional i
simbòlic, perquè no troba normal la meva realitat cultural i perquè a
sobre es pensa que té dret a decidir qué es la normalitat, i
curiosament la normalitat és ell, i no jo.

    * Desconfiaré sempre de qui digui que el meu problema no és real,
perquè em menysté a mi i perquè es creu amb el poder de decidir què és
real, i casualment també ho és ell, i no jo.

    * Desconfiaré sempre de qui digui que les llengües són per entendre’ns
i no per crear problemes i faci servir aquest argument per crear
problemes amb les llengües.

    * Desconfiaré sempre de qui manipuli realitats deliberadament i gosi
acusar llengües perseguides de ser les perseguidores.

    * Desconfiaré sempre de qui vegi com a despesa innecessària la
promoció de la meva llengua i com a inversió imprescindible la
promoció de la seva.

    * Desconfiaré sempre de qui vulgui acomplerxar-me perquè parlo amb
naturalitat la llengua dels meus pares.

    * Desconfiaré sempre de qui em negui la llengua, perquè em sento
compromès amb els que l’han salvat perquè jo la pugui ensenyar als
meus fills.

    * I procuraré enfadar-me poc, només el que jo trobi normal i davant
d’amenaces que jo consideri reals.

    * I sempre, però sempre, plantaré cara.”



    Carles Capdevila

    Director de l’Ara


  2. De vegades penso que viure és com travessar una
    ciutat immensa i desconeguda. Tan immensa que la
    travessia dura tota la vida i, a mesura que ens anem
    fent grans, ens adonem de la quantitat de zones que no
    hem visitat i que ja no podrem conèixer.
    I tant desconeguda que mai no sabem amb què ens podem
    trobar en trencar una cantonada. Passem per barris
    agradablement silenciosos, amb cases d’aspecte
    confortable. De bona gana ens hi quedaríem, però no
    ens podem aturar, ni allí ni enlloc; està rigorosament
    prohibit.
    D’altres vegades travessem barris poc
    atractius, sòrdits. Coincidim, de vegades, durant un
    tram de la ruta, amb altres persones. Amb algunes
    arribem a intimar-hi; a d’altres simplement les
    coneixem.
    Amb tot, ni la coneixença ni la intimitat no ens
    escurçen ni ens allarguen el camí, no ens canvien la
    ruta, no ens la modifiquen.
    La nostra ruta és exclusivament nostra.
    La d’ells, exclusivament seva.
    Així i tot, el tram compartit pot ser més agradable si
    tenim la sort de fer-lo amb algú amb qui compartim
    afeccions, gustos, desitjos, esperançes.
    Però cal tenir en compte que aquella persona fa la
    seva vida i nosaltres la nostra, que no hi ha fusió de
    dues rutes en una, sinó, simplement coincidència
    temporal que cap dels dos sap si durarà molt o poc, i
    que pot veure’s alterada per un canvi inesperat de
    ruta d’una de les dues persones, o per l’aparició
    d’una presència imprevista a qualsevol cantonada, i
    que desgavella tot el castell de somnis i esperançes
    que ens havíem creat.
    Tot és imprevisible i provisori, en la vida, i per
    això val més afrontat-la sol, amb consciència de la
    pròpia solitud, no per insolidaritat o egoisme, sinó
    per amor i per respecte a la llibertat i l’esforç dels
    atres.
    És quan el fem amb aquesta disposició d’ànim, el camí,
    que se sol donar la coincidència entre il· lusió i
    realitat.Comptem exclusivament amb un passat que ens
    ha portat on som. Som passat. Som persones “només” amb
    passat, i és grotesc que el vulguem negar o oblidar.
    Caminar és le nostre fat. Viure és el nostre fat.
    I viure sols, en una solitud acompanyada que de vegades
    resulta difícil discernir.Tota la vida vivim sols.
    Però mai deixem d’estar acompanyats.
    Entendre bé aquestes dues coses aparentment
    contradictòries, em penso que és el que més propicia
    la coincidència que deia. I no solament això, sinó que
    és el que més pot ajudar a entendre, respectar i fins
    i tot estimar la ruta dels altres, i el seu esforç,
    per fer-la amb la màxima dignitat.
    Viure per viure és grotesc i absurt. Viure per
    conèixer i conèixer-nos és la veritable resposta al
    gran repte de la vida, i és, alhora, la possibilitat
    que més apropa il·lusió i realitat.”

    Miquel Martí i Pol

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>